diumenge, 23 de novembre del 2014

Si no pots amb el teu adversari, inhabilita’l



En el particular diccionari que ens permet anar confeccionant el procés sobiranista hi hem pogut afegir, aquesta setmana, el terme “guerra de togues”.

Allò que alguns van titllar despectivament de “botifarrendum”, de manifestació social sense més importància, es va convertir, de la nit al dia, en la màxima prioritat del Tribunal Constitucional, prèvia impugnació del govern del Partit Popular que va trobar en aquesta qüestió la cortina de fum ideal per tapar l’operació “Púnica” contra alts càrrecs populars de Madrid i rodalies.

Tot i “atemptar” contra la presumpta llei que impedeix celebrar processos participatius mitjançant urnes, cap cos policial va rebre la instrucció d’impedir que obrissin els col·legis (la foto hauria estat demolidora) però tampoc s’ha impedit l’activitat en els centres habilitats per seguir votant després del 9N.

Si és il·legal, per què permeten que se segueixi votant? Podríem parlar d’un cas de prevaricació per part de les autoritats espanyoles?

És evident que el que interessa és seguir fent bullir l’olla per tenir contingudament contenta la família FAES, que acusa Rajoy de ser massa tou amb la “cosa catalana”.

En una mena de lamentable joc dels despropòsits i fent saltar pels aires qualsevol indici de l’enyorada separació de poders en que es basa la democràcia, el Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, nebot del president del Tribunal de Orden Publico del regim franquista, implacable defensor de la presumpta innocència de la Infanta Cristina en el cas Noos i dificultador professional del procés pel cas “Gurtel”, executa –imagino que sense massa resistència- l’ordre “no donada” per Moncloa de presentar una querella contra el President Mas, la vice presidenta Ortega i la Consellera Rigau. Això si, que ho facin els fiscals catalans.

Però com en qualsevol espectacle en la línia del que ens tenen acostumats, no podia faltar la nota de color que cada vegada hi aporta la autoproclamada portaveu a Catalunya del govern central, la incombustible Alicia Sánchez Camacho que, sense pels a la llengua, i sabent-se gravada per una càmera a l’estació de Sants de Barcelona, afirmava que estava assessorant... a la fiscalia? Els seus companys han sortit al rescat aclarint que a qui assessora és al partit a Madrid. Bon intent. Però si contraposem aquestes afirmacions a la ja popular gravació de la Camarga on Camacho explicava cofoia les bones relacions que tenia amb fiscalia...


Pocs han definit tant be i amb tant poques paraules l’estratègia del Partit Popular com el sempre respectat Josep Ramoneda; “si no pots amb el teu adversari, inhabilita’l”.

dissabte, 15 de novembre del 2014

#autoinculpacions9N



Si no fos per la importància de la qüestió, podríem pensar que el “guió” que segueix el Partit Popular en el procés sobiranista que viu Catalunya l’esta escrivint l’autor de la mítica sèrie de televisió “Enredo”. Si en teniu la possibilitat, us recomano llegir aquest post escolant la música de la sèrie.

Després de fer un “simulacre de referèndum” impugnat com si fos de veritat, diumenge a la tarda Rajoy decideix fer comparèixer el fiscal general de l’Estat per fer por als catalans després d’haver demanat informes sobre la legalitat de les urnes de cartró. Eduardo Torres Dulce -reconegut cinèfil- està al cine i il·localitzable durant tota la tarda. Quan el troben diu que no esta per fer declaracions, així que Rajoy decideix continuar amagat al seu despatx de Moncloa i fa sortir el ministre de Justícia amb un micròfon enganxat amb celo al mateix moment que a Catalunya, el president Mas fa una compareixença solemne, en tres idiomes, davant de centenars de periodistes internacionals i observadors europeus.

Dilluns, la presidenta del Partir Popular de Catalunya erigida –un cop més- com a portaveu del govern central a Catalunya i que a La Camarga ja advertia que te bones amistats a Fiscalia anuncia, a Tele 5, el contingut de la querella que està a punt de presentar el fiscal i que amb tota seguretat tocarà el crostó al president Mas i un parell de consellers.

Milers de catalans que ja estan tips de cassolades estèrils, es mobilitzen a la xarxa i converteixen el trending tòpic l’etiqueta #autoinculpacions9N, declarant-se culpables de votar.

L’actitud de la Camacho no agrada gens als fiscals que, marejant la perdiu, es passant-se informes entre ells i corregint els que Madrid envia a Catalunya, amb frases com “gobierno sediciente”, i convertint –per allò de les presses- al conseller Espadaler en conseller de Governació, càrrec que ostenta la vicepresidenta Joana Ortega.

Mentrestant, amb tres dies de retard, en Mariano Rajoy es decideix a sortir de l’amagatall de Moncloa i deixa anar un discurs intentant posar cara d’enfadat com si l’estesin fiscalitzant des de FAES, on li consta que estan ben “contents” amb la seva actitud.

I com qui munta un circ i li creixen els nans, dijous al matí en Basté, que s’ha desplaçat a Madrid per l’ocasió, entrevista un reaparegut i experimentat jutge Garzón que diu que no entén res del que esta passant entre el Partit Popular, el Tribunal Constitucional i la Fiscalia, i que amb la informació de que disposa, li sembla que tot plegat quedarà en res.


I en aquesta mena de joc dels disbarats en que sembla que guanyi el qui la diu més grossa, encara hi ha qui es pregunta, per què volem marxar.

dimecres, 12 de novembre del 2014

Volem la consulta definitiva



La diada del 9-N serà recordada com una jornada històrica a Catalunya. Les catalanes i els catalans hem viscut una veritable lliçó de democràcia, una victòria de la llibertat contra el ridícul i absurd discurs de la por atiat des del PP i des del govern de l'Espanya més rància.

Ha estat un èxit de participació. Més de 2.300.000 persones van omplir diumenge les urnes de vots en un acte de normalitat per expressar la nostra opinió. Les dades parlen. Per tant, quan el Partit Popular posa en dubte la força dels resultats hauria de recordar que a Catalunya, a les eleccions generals del 2011, va obtenir el 31,24% dels vots.

A partir d'ara s'obre un nou escenari. Sense cap mena de dubte el 9-N ha marcat un abans i un després, però ha estat un procés participatiu que no té validesa a nivell internacional i, per tant, el següent pas és avançar cap a la consulta definitiva que sigui reconeguda i tingui validesa a tots els àmbits.

Aquesta consulta definitiva només es pot aconseguir a través d'una consulta acordada amb l'Estat i que sigui vinculant (com les que s'han fet a Escòcia o al Quebec) o utilitzant unes eleccions ordinàries com a instrument per portar-la endavant.

Per això, el president Mas ha ofert al Govern espanyol l'obertura d'un diàleg permanent a través del qual es puguin fixar les condicions per fer una consulta acordada i vinculant. Aquesta seria la millor opció perquè els catalans poguessin exercir el seu dret a decidir.

En cas que des de l'Estat espanyol tornés a haver-hi una negativa a convocar una consulta acordada i vinculant, el president Mas ja ha anunciat que està disposat a utilitzar unes eleccions com a instrument per poder fer la consulta definitiva. Seria un error convocar les eleccions perquè sí, les eleccions han de ser només un instrument per aconseguir l'objectiu que és fer la consulta definitiva i permetre als catalans poder decidir democràticament el seu futur.

La Fiscalia ha anunciat que es querellarà contra el president Mas i la vicepresidenta Ortega i que estudia fer-ho contra la consellera Irene Rigau. El Govern del PP segueix enrocat. Ara calen, més que mai, menys tribunals i es fan imprescindibles el diàleg i la política. Un repte polític com el que està plantejant Catalunya no es pot resoldre des dels tribunals, sinó que s'ha de resoldre des de la política. No ens fan cap por els tribunals, el procés seguirà endavant i des de Catalunya seguim oberts a acordar amb l'Estat una consulta que sigui vinculant.


La força dels ciutadans de Catalunya és imparable, ho hem demostrat i tornarem a fer-ho.

dilluns, 10 de novembre del 2014

I ara, que?



Trencava l’alba del 10 de novembre i tot el nostre voltant ens recordava la jornada històrica que acabàvem de deixar enrere. Portades, editorials, tertúlies i analistes radiografiaven un 9N que va començar essent un referèndum i va esdevenir consulta per transformar-se en un procés participatiu que va acabar essent la major prova de que els catalans, quan anem junts, som imparables.

L’implacable” Rajoy que hores abans que els catalans col·loquéssim les urnes recordava des dels dominis del Monago viatger que el que es faria a Catalunya diumenge no era ni un referèndum ni una consulta “ni nada que se le parezca”, desapareixia en la immensitat del seu despatx de Moncloa des d’on –diuen- seguia, permanentment informat, el desenvolupament d’”allò” que feien els catalans. Tant va desaparèixer, que la única declaració institucional de la jornada la va encarregar al seu ministre de justícia, en una compareixença de premsa on només es va convocar la càmera de TVE (com quan la tele era en blanc i negre) i amb un micròfon aguantat amb “celo”; una clara imatge de la improvisació.

I tot això passava mentre els catalans fèiem recompte del nombre de vots recollits en unes urnes de cartró on vàrem dipositar somnis d’or en un acte que no era ni un referèndum, ni una consulta “ni nada que se le parezca” però que, per si de cas, va ser impugnada pel consell de ministres i suspesa pel Tribunal Constitucional, tot intentant tapar les vergonyes de uns quants alts càrrecs populars enxampats en actitud legalment dubtosa.

Enrere queden el menyspreu i els insults. Ens han dit “nazis, separatistas, radicales y provincianos”, ens han intentat espantar amb l’espai sideral, els han pintat un futur fora d’Europa. Del no res han aparegut informes policials que la policia no sap d’on surten... Ens han volgut espantar, i 2.305.290 catalans hem contestat, votant.

“I ara que?” ens hem preguntat molts.

Recordo una de les vegades que, en qualitat d’alcaldessa, vaig assistir a l’arribada del triatló que acull Calella cada any (abans Challenge, avui Ironman). La impressió de veure arribar els participants cansats, esgotats després d’hores i hores portant el seu cos al límit. Un metge de l’equip d’assistència medica de la prova em va comentar que no era bo que aquests atletes s’aturessin de sobte en travessar la línia d’arribada després d’un esforç com aquell. Havien de seguir caminant més enllà de la línia d’arribada. “Justa la fusta!”. Ara no ens podem aturar. L’esforç ha estat gran. Arribar fins aquí no ha estat fàcil. Hem travessat la línia d’arribada, el 9N, però no ens podem aturar. Cal que seguim “caminant per poder ser”, i seguim volent ser per caminar.


Tal com va dir el president Mas, “ens hem guanyat el dret a fer un referèndum definitiu”. I el farem, amb una forma o amb una altra. Però –això si- cal que anem junts.

dimarts, 4 de novembre del 2014

Soc voluntària (#CatalansReadyToVote)



Aquest dilluns -com cada dilluns- el despertador ha tornat a sonar “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”. És una reacció humana maleir aquell so estrident que trenca un son que sempre sembla massa curt. Qui més, qui menys, te la temptació de fer mitja volta i seguir dormint , però aquest dilluns ha estat diferent.

Aquest dilluns ha començat una setmana que ha de ser decisiva per la història d’aquest país petit. Aquest dilluns, ni l’estridència del sempre desconsiderat despertador ha estat capaç d’arrencar un renec silenciat per la bona educació. Aquest dilluns, el primer pensament que hem tingut milers i milers de catalans en sentir el despertador ha estat per aquell dia que coneixem com a #9N. Falten sis dies... Ens semblava tant llunyà, que costa creure que ja el tinguem aquí.

Aquest dilluns, mentre milers i milers de catalans d’aquells que ens llevem “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”  barrejàvem el soroll de la cafetera i la dutxa amb les veus d’en Basté o la Terribas, era fàcil sentir a l’estomac aquelles papallones que apareixen, només, en les ocasions més especials de les nostres vides.

La ràdio anunciava tempestes al país que dificultaven el transit i inundaven carrers, i alguns no hem pogut evitar comparar aquells núvols negres amb els informes del Consell d’Estat i les decisions del Tribunal Constitucional. El 324 ens mostrava com alguns veïns, armats amb escombres, cubells i mangueres, treballaven de valent per treure l’aigua de les seves cases. Igual que els milers i milers de voluntaris que diumenge sortiran de casa “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”, plogui, nevi o faci sol, disposats a impedir que la “tempesta” inundi les seves il·lusions.


Aquest dilluns, de bon matí, just abans de sortir de casa, molts ens hem mirat al mirall del rebedor i orgullosos hem pensat; “soc voluntari del #9N i res m’ho pot impedir”.