Ara no són temps de confrontació, són temps de col•laboració

Ho he dit en més d’una ocasió i em refermo. Políticament, des de fa uns anys, vivim uns moments apassionants. Si fa uns anys, algú ens hagués dit el que estàvem a punt de viure, a molts de nosaltres ens hauria costat creure-ho.

El destí ha volgut que societat civil i classe política s’uneixin en una mena d’amalgama beneïda de la que no hauríem d’haver sortit mai. Hem tornat al camí de la lluita, pacifica i decidida, en el que Catalunya camina amb pas ferm i amb la mirada posada en el somni del president Macià; “una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”.

Els catalans han pres la paraula i han sortit al carrer per exigir als seus polítics que els garanteixin el seu dret fonamental a decidir el país volen. Un fet insòlit a la nostra història recent que ha descol·locat a més d’un. Partits que després de veure’s expulsats del govern encara no han començat les obres per refer-se, formacions nascudes com a antisistema que es fan grans dins del sistema, enquestes que donen representació parlamentària a partits que ni tant sols existeixen...

I en aquest context de legitima exigència dels ciutadans vers la seva classe política, aquells que hem escollit el noble ofici de la governança estem obligats a donar respostes. Obligats -diguin el que diguin les enquestes- a estar a l’alçada d’un país que ha dit prou a un continuisme castrador. Els temps en que ens presentàvem a unes eleccions darrera d’unes sigles incompatibles amb les de l’adversari han quedat enrere. Catalunya ens demana unitat, i és responsable obligació de tots, els d’esquerres i els de dretes, els de centre i els “outsiders”, donar resposta a aquells que en un dia d’eleccions varen dipositar a l’urna una papereta valida per quatre anys. Una exigència valida tant per aquells que ens governen des de la no tant llunyana Brussel·les, com pels qui governem des dels ajuntaments, a peu de carrer.

En aquest sentit, em sento orgullosa dels deures fets per Convergència i Unió i el Partit dels Socialistes de Catalunya de Calella.

Dies enrere vàrem renovar l’”Acord Estratègic de Ciutat”, un document que ens compromet a treballar plegats pel be dels ciutadans de Calella i que permetrà al govern municipal tirar endavant els tant necessaris pressupostos del 2015. Sense compromisos incondicionals d’estabilitat pel govern, sense acords que ens portin a un govern de coalició, sense xecs en blanc. Només pensant en el que és millor per la ciutat.

D’aquí a uns mesos, tots els partits ens posarem en “mode campanya”. El 24 de maig del 2015 ja està marcat en vermell llampant a l’agenda dels estrategues. Tots defensarem els nostres posicionaments i competirem esportivament amb els nostres adversaris. Tots desplegarem el nostre “armament” de campanya per competir els uns contra els altres. Tots criticaran allò que no els ha agradat dels darrers quatre anys de govern de CiU. És legítim. També ho farà el PSC, com ha de ser. També des de CiU farem mans i mànigues per demostrar als ciutadans com de millor és el nostre projecte davant del del PSC. Com ha de ser.

Però, com diria el mai prou admirat Miquel Martí i Pol, “amb discreció i respecte pels altres, que s'esforcen a representar dignament el seu paper. Però amb tenacitat. "Que em senti viure!" com deia en un poema. Que em senti jo. Que nedi, contra corrent, és clar, com sempre. I potser com tothom”.

M’agrada el Nadal

Sortir al carrer, aquests dies, porta implícit sentir a flor de pell la proximitat del Nadal.

Llums i guarniments anuncien l’arribada d’unes dates que, alguns, veuen amb els mals ulls del consumisme però que, d’altres, els més romàntics, veiem com uns dies per posar el comptador a zero i deixar-nos portar per les emocions. Son dies en que prenen un significat especial termes com ara família, amistat, amor... i solidaritat.

Potser és aquesta misteriosa màgia amb que ens sedueix el Nadal la que fa que tots plegats descobrim que no costa tant d’obrir els ulls i mirar, cara a cara, a una realitat sovint incòmode, i prendre la iniciativa per fer, entre tots, un mon una mica millor.

Costa descriure el que sento quan en entrar en un supermercat veig els voluntaris del Gran Recapta, atrafegats, bosses en ma, convidant tothom que entra a aportar un paquet d’arròs, de llegums... qualsevol cosa que serveixi per tornar el Nadal a aquells a qui, en una mala passada, la vida els hi ha intentat arrabassar.

Costa descriure el que sento quan veig treballar els organitzadors del “Vi per Vida”, que transformen un tast de vi en l’arma necessària per guanyar una altra batalla en la guerra contra al càncer.

Costa explicar el que sento quan veig la feina dels organitzadors de la festa del voluntariat, entestats a conscienciar-nos de la importància de dedicar una part del nostre temps a treballar per fer la vida més fàcil a aquells a qui els sobren les dificultats.

No és fàcil dir el que sento quan veig tot un país treballant a l’hora per fer gran una edició més de La Marató que, aquest any, ens recorda que la peça més important de la maquina més perfecte, el nostre cor, també pot fallar.

Iniciatives com aquestes i tantes altres que se succeeixen al llarg de l’any, ens mostren la millor cara d’una societat corresponsable, d’un país imparable... Solidaritat, voluntariat, conscienciació social...  Accions que serveixen per dir a aquells que més ho necessiten “som aquí, no esteu sols”.

M’agrada el Nadal, i m’agrada formar part d’aquest país.

Si no pots amb el teu adversari, inhabilita’l

En el particular diccionari que ens permet anar confeccionant el procés sobiranista hi hem pogut afegir, aquesta setmana, el terme “guerra de togues”.

Allò que alguns van titllar despectivament de “botifarrendum”, de manifestació social sense més importància, es va convertir, de la nit al dia, en la màxima prioritat del Tribunal Constitucional, prèvia impugnació del govern del Partit Popular que va trobar en aquesta qüestió la cortina de fum ideal per tapar l’operació “Púnica” contra alts càrrecs populars de Madrid i rodalies.

Tot i “atemptar” contra la presumpta llei que impedeix celebrar processos participatius mitjançant urnes, cap cos policial va rebre la instrucció d’impedir que obrissin els col·legis (la foto hauria estat demolidora) però tampoc s’ha impedit l’activitat en els centres habilitats per seguir votant després del 9N.

Si és il·legal, per què permeten que se segueixi votant? Podríem parlar d’un cas de prevaricació per part de les autoritats espanyoles?

És evident que el que interessa és seguir fent bullir l’olla per tenir contingudament contenta la família FAES, que acusa Rajoy de ser massa tou amb la “cosa catalana”.

En una mena de lamentable joc dels despropòsits i fent saltar pels aires qualsevol indici de l’enyorada separació de poders en que es basa la democràcia, el Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, nebot del president del Tribunal de Orden Publico del regim franquista, implacable defensor de la presumpta innocència de la Infanta Cristina en el cas Noos i dificultador professional del procés pel cas “Gurtel”, executa –imagino que sense massa resistència- l’ordre “no donada” per Moncloa de presentar una querella contra el President Mas, la vice presidenta Ortega i la Consellera Rigau. Això si, que ho facin els fiscals catalans.

Però com en qualsevol espectacle en la línia del que ens tenen acostumats, no podia faltar la nota de color que cada vegada hi aporta la autoproclamada portaveu a Catalunya del govern central, la incombustible Alicia Sánchez Camacho que, sense pels a la llengua, i sabent-se gravada per una càmera a l’estació de Sants de Barcelona, afirmava que estava assessorant... a la fiscalia? Els seus companys han sortit al rescat aclarint que a qui assessora és al partit a Madrid. Bon intent. Però si contraposem aquestes afirmacions a la ja popular gravació de la Camarga on Camacho explicava cofoia les bones relacions que tenia amb fiscalia...

Pocs han definit tant be i amb tant poques paraules l’estratègia del Partit Popular com el sempre respectat Josep Ramoneda; “si no pots amb el teu adversari, inhabilita’l”.

#autoinculpacions9N

Si no fos per la importància de la qüestió, podríem pensar que el “guió” que segueix el Partit Popular en el procés sobiranista que viu Catalunya l’esta escrivint l’autor de la mítica sèrie de televisió “Enredo”. Si en teniu la possibilitat, us recomano llegir aquest post escolant la música de la sèrie.

Després de fer un “simulacre de referèndum” impugnat com si fos de veritat, diumenge a la tarda Rajoy decideix fer comparèixer el fiscal general de l’Estat per fer por als catalans després d’haver demanat informes sobre la legalitat de les urnes de cartró. Eduardo Torres Dulce -reconegut cinèfil- està al cine i il·localitzable durant tota la tarda. Quan el troben diu que no esta per fer declaracions, així que Rajoy decideix continuar amagat al seu despatx de Moncloa i fa sortir el ministre de Justícia amb un micròfon enganxat amb celo al mateix moment que a Catalunya, el president Mas fa una compareixença solemne, en tres idiomes, davant de centenars de periodistes internacionals i observadors europeus.

Dilluns, la presidenta del Partir Popular de Catalunya erigida –un cop més- com a portaveu del govern central a Catalunya i que a La Camarga ja advertia que te bones amistats a Fiscalia anuncia, a Tele 5, el contingut de la querella que està a punt de presentar el fiscal i que amb tota seguretat tocarà el crostó al president Mas i un parell de consellers.

Milers de catalans que ja estan tips de cassolades estèrils, es mobilitzen a la xarxa i converteixen el trending tòpic l’etiqueta #autoinculpacions9N, declarant-se culpables de votar.

L’actitud de la Camacho no agrada gens als fiscals que, marejant la perdiu, es passant-se informes entre ells i corregint els que Madrid envia a Catalunya, amb frases com “gobierno sediciente”, i convertint –per allò de les presses- al conseller Espadaler en conseller de Governació, càrrec que ostenta la vicepresidenta Joana Ortega.

Mentrestant, amb tres dies de retard, en Mariano Rajoy es decideix a sortir de l’amagatall de Moncloa i deixa anar un discurs intentant posar cara d’enfadat com si l’estesin fiscalitzant des de FAES, on li consta que estan ben “contents” amb la seva actitud.

I com qui munta un circ i li creixen els nans, dijous al matí en Basté, que s’ha desplaçat a Madrid per l’ocasió, entrevista un reaparegut i experimentat jutge Garzón que diu que no entén res del que esta passant entre el Partit Popular, el Tribunal Constitucional i la Fiscalia, i que amb la informació de que disposa, li sembla que tot plegat quedarà en res.

I en aquesta mena de joc dels disbarats en que sembla que guanyi el qui la diu més grossa, encara hi ha qui es pregunta, per què volem marxar.

Volem la consulta definitiva

La diada del 9-N serà recordada com una jornada històrica a Catalunya. Les catalanes i els catalans hem viscut una veritable lliçó de democràcia, una victòria de la llibertat contra el ridícul i absurd discurs de la por atiat des del PP i des del govern de l'Espanya més rància.

Ha estat un èxit de participació. Més de 2.300.000 persones van omplir diumenge les urnes de vots en un acte de normalitat per expressar la nostra opinió. Les dades parlen. Per tant, quan el Partit Popular posa en dubte la força dels resultats hauria de recordar que a Catalunya, a les eleccions generals del 2011, va obtenir el 31,24% dels vots.

A partir d'ara s'obre un nou escenari. Sense cap mena de dubte el 9-N ha marcat un abans i un després, però ha estat un procés participatiu que no té validesa a nivell internacional i, per tant, el següent pas és avançar cap a la consulta definitiva que sigui reconeguda i tingui validesa a tots els àmbits.

Aquesta consulta definitiva només es pot aconseguir a través d'una consulta acordada amb l'Estat i que sigui vinculant (com les que s'han fet a Escòcia o al Quebec) o utilitzant unes eleccions ordinàries com a instrument per portar-la endavant.

Per això, el president Mas ha ofert al Govern espanyol l'obertura d'un diàleg permanent a través del qual es puguin fixar les condicions per fer una consulta acordada i vinculant. Aquesta seria la millor opció perquè els catalans poguessin exercir el seu dret a decidir.

En cas que des de l'Estat espanyol tornés a haver-hi una negativa a convocar una consulta acordada i vinculant, el president Mas ja ha anunciat que està disposat a utilitzar unes eleccions com a instrument per poder fer la consulta definitiva. Seria un error convocar les eleccions perquè sí, les eleccions han de ser només un instrument per aconseguir l'objectiu que és fer la consulta definitiva i permetre als catalans poder decidir democràticament el seu futur.

La Fiscalia ha anunciat que es querellarà contra el president Mas i la vicepresidenta Ortega i que estudia fer-ho contra la consellera Irene Rigau. El Govern del PP segueix enrocat. Ara calen, més que mai, menys tribunals i es fan imprescindibles el diàleg i la política. Un repte polític com el que està plantejant Catalunya no es pot resoldre des dels tribunals, sinó que s'ha de resoldre des de la política. No ens fan cap por els tribunals, el procés seguirà endavant i des de Catalunya seguim oberts a acordar amb l'Estat una consulta que sigui vinculant.

La força dels ciutadans de Catalunya és imparable, ho hem demostrat i tornarem a fer-ho.

Publicat a tribuna.cat

I ara, que?

Trencava l’alba del 10 de novembre i tot el nostre voltant ens recordava la jornada històrica que acabàvem de deixar enrere. Portades, editorials, tertúlies i analistes radiografiaven un 9N que va començar essent un referèndum i va esdevenir consulta per transformar-se en un procés participatiu que va acabar essent la major prova de que els catalans, quan anem junts, som imparables.

L’implacable” Rajoy que hores abans que els catalans col·loquéssim les urnes recordava des dels dominis del Monago viatger que el que es faria a Catalunya diumenge no era ni un referèndum ni una consulta “ni nada que se le parezca”, desapareixia en la immensitat del seu despatx de Moncloa des d’on –diuen- seguia, permanentment informat, el desenvolupament d’”allò” que feien els catalans. Tant va desaparèixer, que la única declaració institucional de la jornada la va encarregar al seu ministre de justícia, en una compareixença de premsa on només es va convocar la càmera de TVE (com quan la tele era en blanc i negre) i amb un micròfon aguantat amb “celo”; una clara imatge de la improvisació.

I tot això passava mentre els catalans fèiem recompte del nombre de vots recollits en unes urnes de cartró on vàrem dipositar somnis d’or en un acte que no era ni un referèndum, ni una consulta “ni nada que se le parezca” però que, per si de cas, va ser impugnada pel consell de ministres i suspesa pel Tribunal Constitucional, tot intentant tapar les vergonyes de uns quants alts càrrecs populars enxampats en actitud legalment dubtosa.

Enrere queden el menyspreu i els insults. Ens han dit “nazis, separatistas, radicales y provincianos”, ens han intentat espantar amb l’espai sideral, els han pintat un futur fora d’Europa. Del no res han aparegut informes policials que la policia no sap d’on surten... Ens han volgut espantar, i 2.305.290 catalans hem contestat, votant.

“I ara que?” ens hem preguntat molts.

Recordo una de les vegades que, en qualitat d’alcaldessa, vaig assistir a l’arribada del triatló que acull Calella cada any (abans Challenge, avui Ironman). La impressió de veure arribar els participants cansats, esgotats després d’hores i hores portant el seu cos al límit. Un metge de l’equip d’assistència medica de la prova em va comentar que no era bo que aquests atletes s’aturessin de sobte en travessar la línia d’arribada després d’un esforç com aquell. Havien de seguir caminant més enllà de la línia d’arribada. “Justa la fusta!”. Ara no ens podem aturar. L’esforç ha estat gran. Arribar fins aquí no ha estat fàcil. Hem travessat la línia d’arribada, el 9N, però no ens podem aturar. Cal que seguim “caminant per poder ser”, i seguim volent ser per caminar.

Tal com va dir el president Mas, “ens hem guanyat el dret a fer un referèndum definitiu”. I el farem, amb una forma o amb una altra. Però –això si- cal que anem junts.