dijous, 25 d’octubre del 2012

A mi nadie me ha pedido un referendum


Sr. Presidente, como valora el gobierno el acuerdo alcanzado entre los gobiernos del Reino Unido y de Escocia para celebrar un referéndum sobre la independencia de Escocia el 2014? Aquesta era la pregunta que vaig fer al president Rajoy durant la última sessió de control al govern per part del Senat. A priori no sembla una pregunta massa difícil de respondre. I aquesta va ser la seva resposta; “a mi nadie me ha pedido un referendum”.

Rajoy es va limitar a dir que al govern espanyol no li correspon fer valoracions sobre l’acord entre Gran Bretanya i Escòcia. I es va quedar tant ample... Ben mirat, li podria haver preguntat que opina sobre la demostració de democràcia feta pel Regne Unit en comparació amb l’actitud mantinguda pel govern espanyol. Però això hauria suposat rebaixar el llistó polític al nivell al que ens te acostumats el Partit Popular de la majoria “absolutista”.

Tirar pilotes fora és una reacció comprensible per part del representant d’un govern que pretén espanyolitzar els nens a les escoles, que amenaça des del Parlament Europeu amb enviar l’exercit a impedir qualsevol intent d’exercici democràtic, que envia els caces de l’exercit de l’aire a sobrevolar Catalunya a poca alçada i que esbomba la seva predisposició a vetar la permanència de Catalunya a Europa en cas de constituir-se en estat.

Ni el milió i mig de manifestants de l’11 de setembre, ni els reiterats suports de Catalunya en els moments més difícils de la història recent d’Espanya, en contraposició amb la deslleialtat institucional, el dèficit fiscal i la invasió competencial van servir per arrencar de Rajoy cap “mea culpa” que obris la porta al diàleg.

El premier britànic, David Cameron, va saber argumentar molt be la seva decisió davant de la petició del seu homòleg escocès, Alex Salmond, de convocar un referèndum per a la independència; “quan un partit guanya les eleccions amb una proposta de referèndum d’autodeterminació al seu programa, un govern democràtic no s’hi pot oposar, sinó que ha de posar els mitjans perquè la voluntat expressada pel poble es pugui materialitzar.” Quina extraordinària lliçó de democràcia. La llei al servei de la democràcia, en lloc d’esdevenir la seva gàbia.

De que te por el president Rajoy? De la voluntat d’un poble? Del diàleg? De la democràcia? La Constitució no pot ser una gàbia per la democràcia, i molt menys quan aquesta Constitució és posterior a la restauració de la Generalitat l’any 1977. Aquesta Constitució no és el marc originari de l’autonomia de Catalunya. El marc de la nostra autonomia és la història i la legitimitat de tot un poble.

Amb tot, vull pensar que em vaig sortir amb la meva perquè fent gala de la seva habitual mania de dir que no farà una cosa per acabar fent-la, després de dir que no li pertocava valorar l’acord entre Gran Bretanya i Escòcia, Rajoy va dir que aquell referèndum se celebrarà d’acord amb la legalitat vigent al Regne Unit. De peus a la galleda. Una nova lliçó de democràcia, aquesta vegada, per la intocable Constitució.

“Yo no tengo la competencia –para autorizar un referendum- és de las Cortes Generales”, va dir Rajoy, referint-se a les Corts Generals on utilitza la seva majoria absoluta per fer i desfer al seu aire.

Però la perla de la seva intervenció encara estava per venir. Poc em podia esperar que Rajoy tingués al “valor” de dir que el president Mas li va fer xantatge durant la trobada mantinguda a Moncloa. Imagino que es refereix a la negativa de Mas a portar la proposta de pacte fiscal al Congrés, escarmentat per les voltes que va fer l’Estatut abans d’acabar esquarterat pel Constitucional del puro i els toros.

Rajoy es va mostrar sorprès pel posterior anunci d’avançament electoral del president da Catalunya. Tampoc em va estranyar. El president Mas va deixar molt clar que l’avançament d’eleccions responia a la impossibilitat manifesta de portar endavant un programa electoral basat en el pacte fiscal. I davant de la impossibilitat de complir les promeses electorals, calien unes noves eleccions. Imagino que aquest raonament tant simple s’ha de fer farregós per algú que continua governant després d’haver dilapidat la practica totalitat del seu programa electoral.

Som diferents. No descobreixo res dient això. Els catalans ho hem tingut sempre molt clar. La part positiva de tot plegat és que ara, també, ho comença a tenir clar Europa i la resta del mon, i això és el que preocupa a l’Espanya de Wert, Aguirre, Montoro, Aznar, Cospedal i, evidentment, Rajoy.

Catalunya no ha estat mai un poble derrotat. En els moments més foscos de la nostra història hem estat capaços d’aixecar-nos i seguir caminant. Fa dies que torna a ser fosc, però el dia 25 de novembre, ens tornarem a aixecar, i tornarem a caminar.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Setmana curta, intensa... i descafeinada

Deixem enrere una d’aquelles setmanes que en diem “curtes”, de només quatre dies laborables. I sort n’hem tingut. No em vull imaginar que més hauríem pogut veure si la setmana s’allarga uns dies més.

En quatre dies hem tingut temps per saber que Catalunya haurà de pagar 24M€ per retardar el pagament de les quotes a la seguretat social, mentre esperàvem els diners del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA); aquells diners que demanem com un prèstec amb la quantitat immensa que donem i no tornen !!!. Hem sentit com l’incombustible ministre Wert, (la quota de la FAES al govern Rajoy) declarava obertament el seu desig d’utilitzar l’escola per espanyolitzar els nostres fills. I hem vist com la Delegación del Gobierno a Catalunya feia una nova demostració de com es poden alterar les xifres en funció dels interessos polítics, dies després que dos caces F18 anessin a buscar bolets per les valls del Pirineu. 

Tant temps com fa que vam girar full, i alguns s’entesten a seguir llegint la mateixa pagina... Alguns gaudeixen vivint estancats a l’Espanya de Berlanga mentre miren de reüll als qui escollim seguir construint l’Europa del segle XXI però, es clar, per construir, calen diners. 

Ja fa anys que una de les bromes de mal gust que els catalans hem de sentir pels passadissos del Congrés i del Senat es aquella que diu “com que aviat sereu independents, ja us ho arreglareu a la vostra manera”. Però veient els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que ens presenta l’impertorbable Montoro, és fàcil pensar que la broma de mal gust s’ha convertit en broma enverinada.

Als pressupostos del 2012 la inversió territorialitzada a Catalunya va ser del 11,1%. Als comptes del 2013 la inversió se situa a l’11,9%, molt lluny del 18,7% previst a la disposició addicional tercera de l’Estatut. Però, és quan sortim de la fredor dels percentatges que ens adonem de la veritable gravetat de la situació:

Pressupost assignat a l’AVE a Galicia: 1.079,21M€
Pressupost Corredor del Mediterrani (tram català): 420M€
Rodalies de Catalunya: 19,6M€
N-II Girona: 10M€

Davant de xifres com aquestes, ni tant sols goso reclamar que es compleixi la ja mítica addicional tercera de l’Estatut, no fos cas que algú confongués l’exigència en el compliment d’una llei amb perseguir quimeres.

Espanyolització, tisores, avions militars.....Espanya, una grande y libre.

Quina setmaneta....

dijous, 4 d’octubre del 2012

#totsambelpresident

Que Catalunya esta vivint uns esdeveniments que marcaran un punt i a part en la seva història és una qüestió que, a hores d’ara, ningú posa en dubte. 

La multitudinària manifestació de l’11 de setembre va significar un punt d’inflexió a partir del qual els esdeveniments s’han succeït a un ritme vertiginós fins a portar Catalunya al punt més proper a la plena sobirania que hagi pogut estar mai en els últims 300 anys.

Aquells que ni ens entenen, ni ens volen entendre, es mostren sorpresos per la reacció dels catalans acostumats a callar i a pagar. En canvi nosaltres ho entenem tot a la primera cada vegada que sentim declaracions com la del ministre José Ignacio Wert. Explicar com hem arribat fins aquí ens pot donar tantes versions com persones ens ho expliquin, però segurament poques seran tant precises com la que el propi president Mas ens va donar en la seva impecable intervenció en l’acte d’obertura de l’últim Debat de Política General celebrat al Parlament: Catalunya genera prou recursos amb el seu propi esforç col·lectiu. Molts d’aquests recursos se’n van i no tornen. Els que se’ls queden no volen negociar una proposta àmpliament aprovada per aquest Parlament. Apareixem com a malgastadors, i les agencies de qualificació ens baixen el “rating”. Això ens tanca les portes dels mercats financers i hem d’anar a demanar els diners a qui te la clau de la caixa. I quan ho fem, la història acaba, normalment, amb alguna frase memorable de l’estil “mientras unos pagan, Catalunya pide”.

Aquestes poques paraules son de sobres suficients per fer entendre el nostre malestar amb l’Estat que ens administra, però sempre hi ha qui es vol fer el sord i, no tenint-ne prou amb mostrar-se al país amb una edició de luxe de la Constitución sota el braç, amenaça amb utilitzar tots els elements al seu abast per impedir la màxima expressió de l’exercici democràtic, que no és altre que el d’escoltar el poble a través de les urnes.

Reaccions com aquesta, malauradament, no ens sorprenen. La història recent del nostre país és plena d’atacs a les nostres ànsies de voler “ser”. El que ens pot fer mal de veritat, son les reaccions internes que qüestionin el compromís del president Mas. El camí que acabem d’encetar serà curt si no sabem unir esforços per avançar en una mateixa direcció. No ens podem deixar portar per aquells que pensen que la convocatòria d’eleccions anticipades respon a motius electoralistes. És evident que unes eleccions es convoquen per guanyar. Ningú vol perdre unes eleccions. I molt menys aquestes. Son les que han de donar la majoria suficient per afrontar amb garanties d’estabilitat un procés que difícilment es tornarà a presentar. Un referèndum com el que es planteja, no el pot convocar un Parlament que no hagi rebut el suport d’una societat prou solida i rotunda.

Des de l’impuls de la Casa Gran del Catalanisme fins a la constitució d’un govern amb independents i, fins i tot, amb la presencia d’un militant del PSC, CiU ha donat prou mostres de la seva disposició comptar amb tothom. Ara només ens cal que tothom faci confiança a un projecte que ha d’implicar a tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país. Fins i tot, a aquells que no creuen en un estat propi, perquè el futur de la nostra nació, també és d’ells.

No ens deixem trair per la pressa. En aquest procés cal mostrar serenor i esperit constructiu. Que se sàpiga que anem a defensar un projecte propi que no va contra ningú, que té unes condicions i que està subjecte a una democràcia en estat pur, a majories socials i a un esperit pacífic.