SOBRE EL SENTIT I EL VALOR DE LES PARAULES

Segueixo amb interès els dibuixos gràfics que fa Ventura & Coromina a La Vanguardia, sovint esdevenen autèntiques editorials. La capacitat de sintesi , comunicació i alhora ”reflexió” que aporten aquestes “postals relatives” com així els hi agrada definir-les als autors són d’una agudesa intel.lectual i pulcritud gràfica al meu entendre molt aconseguida.

Fa dies que volia fer un post en relació al valor de les paraules i em decideixo definitivament quan aquests humoristes gràfics fan una vinyeta a on apareix en Joan Laporta dient “Desastre NO, Canvi de Cicle “ per la seva part el Conseller Baltasar també apareix dient “Transvasament NO, Transfusió “ per acabar el gràfic il.lustratiu el Vice-President Solbes manifesta “ Crisi NO, Desacceleració “ , trobo molt il.lustratiu del moment -sobretot polític- que estem vivint fer aquesta vinyeta.

El 20 d’abril del 2006, ja vaig fer un bloc en relació a aquesta qüestió , de la degeneració del sentit i valor de les paraules posant com a exemple 4 mostres clares que ja a l’inici del nou Govern tripartit , anaven imposant/inculcant a la ciutadania, recordo literalment el que exposava:
Pel que fa a Sanitat .- De la denúncia a les llistes d’Espera que segons el tripartit ,els governs de CIU, no havien solucionat, ha passat el tripartit ha definir-les com “Temps de Resolució “.

Pel que fa a Infraestructures.- De la queixa constant sobre la suposada “Aturada de l’obra d’inversió” per manca de diners , segons ells, ara aquesta problemàtica esdevé “Replantejament de l’obra d’inversió “.

Pel que fa a Ensenyament .- De la queixa constant sobre la utilització de “barracons escolars “ hem passat a “Mòduls prefabricats normalitzats “ .

Pel que fa a Economia .- D’”un endeutament molt fort de la Generalitat “de llavors , ara en diuen el següent “Operacions financeres que no computen el deute “.
De la reivindicació constant per part de CIU del “dèficit fiscal que patia Catalunya” ara com ho han manifestat de manera reiterada “El finançament és insuficient i la reivindicació justa “.

Cal afegir a aquesta llista de l’any 2006 el tema de l’aigua doncs, ja sabeu que ara a més a més , els transvasaments són Interconnexió de xarxes.

És curiós com en una societat en la qual cada vegada –suposadament- estem més informats, determinats responsables de comunicació governamentals s’afanyen a dissenyar estratègies de distracció a la ciutadania que no és una altra cosa que amagar la realitat .

Demanar “Al Pa, pa i al ví, ví “ potser és excessiu , però a on anirem a parar quan les paraules i llur valor i sentit, ja no són el que eren, o si més no és el que pretenen alguns.

Són temps en que la principal estratègia de treballar, per alguns polítics, és idear nous eufemismes que amaguin o distreguin als ciutadans del que de debò s’amaga darrera la problemàtica existent.

No preocupa tant aportar solucions reals i a llarg termini sinó desdibuixar la realitat per amagar la seva incapacitat o la seva demagògia en altres temps.

LA FELICITAT DELS CIUTADANS

Llegeixo un article de Raimon Ribera (professor d’Esade) , força interessant sobre la Felicitat dels Ciutadans. Diu entre d’altres coses :
“¿L’estat té alguna cosa a dir en la felicitat dels ciutadans? El tema ha aparegut recentment en el debat públic i mereix una certa reflexió. D’entrada, és fàcil tenir dues reaccions espontànies contraposades. La primera vindria a dir: «La felicitat és quelcom de purament subjectiu i personal, que cadascú ha de mirar d’assolir, i l’estat no hi té res a fer ni a dir. Només faltaria que interferís en la intimitat de les persones». La segona reacció seria: «La felicitat és la gran aspiració dels éssers humans, i per tant de tot ciutadà. L’estat està al servei dels ciutadans, és un aparell creat per facilitar una convivència que permeti a les persones desenvolupar el seu itinerari vital. L’estat mira d’afavorir el benestar dels ciutadans, i el benestar va més enllà de les qüestions materials, inclou les més fondes aspiracions, el desig de dur a terme una vida reeixida». No ens precipitem a classificar aquestes reaccions de liberal la primera i de socialdemòcrata la segona. Més aviat es genera la impressió que totes dues són encertades.”

No és fàcil parlar de la felicitat. Ens costa definir-la, barrejada com està amb tot un munt de conceptes: joia, pau, benestar, plaer, satisfacció, realització, eufòria, entusiasme, vida viscuda amb sentit, etc.
Ens costa també copsar-ne amb precisió l’existència: sovint no sabem si som feliços nosaltres mateixos, o si ho són els que tenim al costat.
Però pels polítics en general és un element de reflexió que darrerament se’ns posa al damunt de la taula . Si una ciutat està neta , genera felicitat? Sembla evident que una ciutat segura, és possible que generi felicitat? Tenir les escoles a prop de casa, també genera felicitat?
Però també cal habitatges, Centres hospitalaris en condicions, polítiques actives d’ocupació, places de guarderia, etc.
Totes aquestes qüestions cada cop són més complexes i difícils de determinar , doncs les valoracions sobre què es pot fer i què no i quines són les prioritats d’allò que s’ha de fer pot limitar molt la percepció del ciutadà de la “seva” felicitat.

L’exigència d’avui per part dels ciutadans respecte als Governs fa també que una qüestió com aquesta –la felicitat d’un mateix- se li demandi especialment en format de “què hi ha del meu tema” i en funció de la resposta o decisió presa, pot variar substancialment l’estat anímic que genera aquesta felicitat tant desitjada per tots. Excessiva la càrrega.

Els governs i llurs responsables no poden assumir el que correspon a cada persona en la recerca de la felicitat. Ni pot substituir a la seva pròpia comunitat en el paper que ella pot tenir en aquesta recerca.

Com diu en Raimon Ribera : Calen uns governs preocupats – i ocupats- a establir un context material i social que afavoreixi la felicitat –entesa com a felicitat-seguretat– dels ciutadans.

Fer tot això bé,ja és prou feina.

Article: http://www.jordipujol.cat/files/articles/Ribera.pdf
Revista: http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/revista/6#art4041

QUAN LES AIGÜES SÓN ...........TÈRBOLES

CiU està d’acord amb la interconnexió de xarxes, però rebutja les formes i la literalitat del decret.
En contra que es pagui amb la disposició addicional tercera i que es deixi la porta oberta a portar aigua de l’Ebre a d’altres territoris.
Lamentem l’actitud que ha tingut el Govern durant tot el procés: enganys, ocultació,d’esquena al territori, discrepàncies internes...
CiU ja volia fer la interconnexió l’any 2002. Més barata, pagada amb fons europeus, més transparent. No s’ha guanyat res, s’hi ha perdut.
Un bon Govern ha de treballar per les solucions estructurals i no cenyir-se a afrontar
l’emergència.
La interconnexió CAT-ATLL costarà 180 milions d’euros, que es deixaran de destinar a inversions en infraestructures de Catalunya.
Vull recordar que el projecte de connectar la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragona, és a dir,la xarxa que distribueix l’aigua de l’Ebre, i la xarxa Ter-Llobregat que vol tirar endavant el Govern espanyol i el tripartit, és idèntic al que volia impulsar el govern de Convergència i Unió l’any 2002.
Cal recordar que aquests tres partits van dur a terme una intensa campanya política, que va tenir com a resultat el “Compromís per l’Ebre”, en el qual, els tres partits es van comprometre a no tirar endavant la interconnexió de xarxes i a no pactar amb cap partit que la impulsés.
Recordo , a més, que llavors el projecte comptava amb finançament de fons europeus (amb el màxim percentatge previst), i que en canvi ara es finançarà amb diners de l’Estat, a compte de les inversions catalanes. Abans costava 120 milions d’euros, amb un 70% de finançament europeu,mentre que ara costa 180 milions, tots a càrrec de l’Estat.
Cal lamentar, a més, que l’obra es farà ara sense tramitació ambiental, sense diàleg, sense acord amb el territori i amb els regants, sense garanties de reversibilitat, i amb la mateixa capacitat.
Per tots aquests motius,cal manifestar clarament que no s’ha guanyat res, i per contra, s’ha perdut molt, començant per la credibilitat dels que en el seu dia es van pronunciar en contra d’un projecte que ara defensen amb entusiasme.