dissabte, 3 de juny de 2017

Gràcies, Carles



Divendres passat va ser un d’aquells dies que et marquen només despertar. A la ràdio deien que en Carles Capdevila ens havia deixat. A l’impacte inicial el seguia una sensació d’incredulitat d’aquelles que intenten canviar una realitat cruel. En Carles lluitava contra una de les malalties més demolidores que ha conegut la humanitat. Com en tota lluita, hi ha possibilitats de guanyar, però també de perdre. No ho volíem creure. En Carles, no. Ell no podia perdre. El món esta massa necessitat de persones com ell. No ens podem permetre el luxe de deixar-lo marxar tant jove.

Els qui hem tingut la sort de tractar-lo, sabem com n’era d’especial. Aquell posat tímid i humil contrastava amb la seva empenta i decisió a l’hora de tirar endavant els projectes que s’acumulaven al seu cap. En qualsevol conversa, el seu interlocutor tenia l’estranya sensació d’estar escoltant paraules d’una saviesa que no es corresponien amb la seva joventut.

En Carles ha estat una admirable excepció en aquesta relació amor-odi que s’estableix entre periodistes i polítics. Sabia trobar la manera d’aconseguir que l’amor sempre decantés la balança. I no li calien gaires arguments. En tenia prou amb aquell somriure que hom tenia la sensació que es posava a la cara cada dia, abans de sortir de casa.

El seu últim article publicat al diari Ara, només una setmana abans que ens deixes, tenia quelcom de testament. Com l’última lliçó magistral de qui ha estat llargament admirat per mestres i professors. El títol ho diu tot, “Diguem-nos coses boniques”. I acabava dient; “si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes”.

Davant de tanta saviesa, no goso dir gaire cosa més que, gràcies, Carles. Et trobarem a faltar.

dissabte, 27 de maig de 2017

... i caminem per poder ser



Deia el benvolgut amic i company Lluis Llach; “…i caminem per poder ser, i volem ser per caminar”. Els catalans fa temps que vàrem decidir cap a on volíem anar i, aquesta setmana, la gent del Partit Demòcrata, hem presentat la campanya pel Sí i, aquest juny començarem a caminar, per poder ser.

Aviat coneixerem la pregunta i la data en que l’haurem de respondre. Allò que n’hem dit “procés” entra en una fase decisiva que requereix que caminem amb decisió i pas ferm. Tenim tant clar que el Govern de Catalunya intentarà posar les urnes, com que el Govern espanyol ho intentarà evitar. I a aquells que temen el “xoc de trens”, els diem que tant cert és que dos no es barallen si un no vol, com que els catalans no ens posarem de genolls.

Han estat capaços de portar un expresident als tribunals per haver celebrat un procés participatiu. Sabem que no dubtaran a portar-hi un president per convocar un referèndum vinculant. Com sabem que darrere del president Puigdemont hi ha tot un govern disposat a ocupar el seu lloc si és inhabilitat, i darrere d’aquest govern hi ha un bon grapat de diputats disposats a prendre el relleu del govern, un munt d’alcaldes i regidors disposats a rellevar a aquests diputats, i tot un poble disposat a usar l’eina més temuda pel govern del Partit Popular; la democràcia.

Engeguem la maquinària amb un conjunt d’actes que tenen com a objectiu convèncer els indecisos donant arguments i “Raons pel Sí”. Si cada convençut convenç a un indecís estem segurs que guanyem el referèndum. Farem una campanya intensa en arguments, dinàmica en propostes i carregada d’arguments, centrada, sobretot, en DEFENSAR LA DEMOCRÀCIA.

Treballarem per aconseguir un “Sí” al millor país per a les persones, per a les empreses, per la cultura, per la innovació i per la natura. Farem una campanya en la que tothom serà benvingut, siguin o no associats al Partit Demòcrata. Només cal que tinguin ganes de treballar per fer realitat el referèndum, per poder votar; per votar “Sí”, vinguin del nord, vinguin del sud, de terra endins, de mar enllà.